Crònica de la Transsegre 2002

Hola a tots,

Bé, com a participant, val a dir que aquesta crònica en alguns casos pot pecar d’ésser desinteressadament objectiva. De tota manera la meva emoció en escriure les paraules que a continuació us escriuré val com a mínim, per a percebre les vivències, l’espectació i l’esclat de joia, que suposa una aventura d’aquesta magnitud. No demano que tingueu, forçossament una bona impressió de l’aconteixement que es va viure a Balaguer i rodalies. Però la gent que ho va viure, ja sigui dins o fora d’una embarcació, disfrutarà, i estic plenament convençut de que, tot el que jo us explicaré unes linees més a sota, us farà recordar amb enyorança situacions viscudes i moments simpàtics que costarà en oblidar. I és que una experiència així és recomanable per a totes les edats i sexes. No hi ha millor cosa que envoltarte d’amics i participar, lluitar i donar tot el que ets capaç de donar per un fí comú, i és el fí que et dona la joia i et completa interiorment. El fí, en concret és veure el resultat del teu esforç que es remunta no només al punt de sortida de la competició, sinò al primer moment en que entre tots es decidí muntar una embarcació i participar en aquesta cursa de bojos.

Remuntem el riu fins els primers moments. La idea de construïr de nou una embarcació per a la propera Transsegre era ja un tema decidit des del moment en que l’anterior edició acabà. El punt en questió era precissament la nova temàtica de la barca i la manera d’aprofitar al màxim els elements emprats en l’embarcació anterior. Tot es resolguè de forma ràpida i majoritària. El fet era el temps, que hi havia poc i la por a no poder completar la barca pel dia senyalat. Poc a poc començarem a treure a la llum idees i més idees del que podia ser la nova Tonta, o com es digués de nou. I la Tonta2 poc a poc començava a crèixer i a prendre forma, a mesura que passaven els dies. Els dies que ens organitzavem per a construïr la nova Tonta, eren dies plens de noves propostes, de noves idees, idees que sorgien en qualsevol moment de la setmana dins de qualsevol de nosaltres, i és que la ilusió també començava a fer de les seves en els nostres caps. Dia rera dia, l’aventura ja s’anava convertint en realitat i a falta de pocs dies, la To-Mojau, el nom de la qual, sorgí en un inspirat moment de la nostra contramaestre, ja era realitat a falta de pocs detalls. Hi havia hagut temps per a tot, embarcació, totem, vestuari, posta en escena…tot estava ja preparat per a una nova edició de la Transegre. Una inolvidable aventura durant dos dies amb gent simpàtica, riallera, amb ganes de passar-s’ho bé, i en un entorn natural fantàstic, com és la comarca del Segrià i el seu riu més abundant, el Segre.

Dissabte. Dia de partida. Dos quarts de set de la matinada. Molta son. Fred. L’aventura començava. La ilusió ja es podia percebre en el moment en que ens donavem el bon dia. Un somriure, una mirada, un gest. Qualsevol pensament estava enfocat exclusivament cap a terres lleidatanes. Un unic problema. L’embarcació i el camió no eren compatibles en tot aquest entorn de joia. L’embarcació sobresortia exageradament de la caixa del camió. Persones del propi grup, de reconeguda experiència en aquests casos, ja ens informaren de que no hi hauria cap tipus de problema amb la part que sobresortia del camió. Un cop es senyalitzés degudament no hi hauria d’haver cap problema. Des d’aquestes linees, una salutació al nostre capità….

El trajecte fou tranquil. El cel amenaçava amb ploure i estorvar. Inclús els més optimistes estavem ja neguitosos. Tot i això, el clima que regnava era de ilusió i no valia a dir cap cosa en contra de la nostra voluntat. I la nostra voluntat era arribar a Balaguer i que comencés de debó l’aventura dessitjada. Mentres reponiem forces en certa area de servei, camí de Balaguer varem veure un vehicle sospitós, amb sigles CME, aproximant-se perillosament al voltant on estava estacionat el camió i l’embarcació exageradament sobresortida de la caixa, però degudament senyalitzada, segons veus experimentades. Cap problema. Aquest cotxe que ens feia patir va marxar tranquilament. Les senyalitzacions havien funcionat correctament, tal i com van suggerir-nos la gent experimentada del grup. La tranqulitat, llavors, proseguí la resta del trajecte.

Ja a prop de Balaguer, a uns vint kilòmetres abans d’arribar. Una rotonda. Un trencant a mà dreta. Una persona dreta al costat de la carretera. Ens mirava. Nosaltres el miràvem. Miràvem…i passarem. Bé!. Un altre cotxe també passà. Ara arribava el moment del camió. El moment de la veritat. El moment que suposava la frontera entre el projecte i la realitat. El moment en el qual haviem dipositat la nostra confiança en la gent que savia de normes de circulació. La persona alçà la mà i aturà el camió a fora de la carretera.

El camió aturat. Nervis. Tensió. Tipic rebuig als uniformes que et parlen. Les normes no coincidien en ambues bandes. Criteris diferents. Evidentment, el criteri de l’uniforme guanyà l’enfrontament i suposà una petita infracció. Proseguiriem el nostre trajecte? Aquest era el tema de conversa en veu baixa mentres l’uniforme prenia dades. Moments d’incertessa. Però en aquest cas el dessig i la il.lusió continuaria. L’uniforme amb veu seca i poc natural tregué de l’interior: “Proseguiu, Bon Dia.”. Era el que dessitjàvem. No trigàrem gaire i, entre comentari i comentari, ja hi erem a l’interior de Balaguer.

Balaguer. A prop de les nou de la matinada. Molta gent. Molts cotxes. El recite de la Transsegre era ja un caos de gent, camions i cotxes. Aparcàrem. El camió el situarem a prop de la zona de verificació. No hi hauria d’haver hagut cap problema. I fou així. Per Sort. A partir d’aquell moment ja formavem part de la competició. Ja erem transSegre ’02.

Ara tocava organitzar-se. I així fou. Les noies es quedaren muntant tendes mentres que els nois s’encarregaren de portar l’embarcació al punt de sortida de la prova, Camarasa i posteriorment, el camió a la zona d’arribada de la primera etapa, Sant llorenç. Tot plegat fou un exemple d’organització. Coordinació i rapidessa. En poc temps ja estava tot al seu lloc: el camió al punt d’arribada i La To-Mojao al punt de sortida, al costat del riu. Haviem pogut agafar una bona posició. Ara es tractava de proseguir amb les pautes marcades un cop comencés la cursa. Coordinació? Rapidessa?

Les noies arribàren una bona estona després. Les tendes ja estaven muntades i els refrigeris per a evitar la desidratació… ja estaven preparats. Poc a poc l’indret es convertia en un cúmul d’embarcacions, gent, crits.. i l’aigua era la protagonista de la festa. Els cubells d’aigua anaven d’un lloc a una altre carregant aigua i descarregant, bé a l’embarcació per a evitar l’escalfament dels neumàtics i pòssibles malsons, o bé a la gent per a refrescar, divertir o crear l’ambient amb que es caracteritza la prova.

A mesura que passava el temps els nervis i el festeig s’anaren convertint en concentració i en silenci. La festa també es mereixia els ingredients d’una competició en tota regla. El personal d’organització ens avisà de que ja faltava poc per a la sortida. La indumentària a punt. La coreografia apresa una setmana abans va donar els seus fruits i una bona part de la gent que allà hi era ho va veure i ho va sospitar. Erem uns guanyadors potencials. Erem un enemic a batre. La organització començà a donar la sortida a les embarcacions. Un senyal d’un dels membres ens avisà de que la nostra competició acabava de començar. Estavem preparats. I estavem disposats a tot. Teniem tot a favor nostre, una embarcació inmillorable, una gent motivadíssima, un dia preciós…

Però vent en contra. Els inicis foren bons. El corrent ens portà poc a poc a ser una de les deu primeres barques. Tot anava perfecte. El neguit de molts era que l’embarcació no flotés, i l’embarcació flotava perfectament. Era consistent, comoda i destacava. La tranquilitat i la confiança s’apoderaren amb criteri de l’embarcació. Tot arriba i l’esforç i l’alegria s’havien de recompensar amb refrigeris… I arribaren els refrigeris.

En pocs minuts la coordinació donà pas al descontrol i a la gresca en el seu estat més pur. Poc trigàrem en provar el riu. Encara però, haviem de proseguir el nostre trajecte i poca estona més tard ja erem tots al damunt de la To-Mojau remant i gaudint de l’ambient que regnava el riu.

L’aigua era la protagonista de debó. La diversió regnava a totes i cadascuna de les embarcacions. Fins que, després d’un pont el riu s’obrí i aparegué l’embals. I amb l’embals, arribà el vent en contra. De les embarcacions ja no sortia ni entrava aigua. La concentració i la serietat eren màximes. El vent era un gran problema per a tots els participants. El cansanci s’anà convertint en un fet al poc temps i, poc a poc, i amb molts esforços, sortírem d’aquella maleida roca a la banda esquerra de l’embals. L’arribada s’acostava i, a mesura que s’acostava, més grans eren els dessitjos de que allò s’acabés. El cansanci ja era global. Les bromes encara perduraven, però l’esgotament físic era ja patent en cadascun de nosaltres. Ja es podia veure aquella dessitjada planície d’herba on havíem deixat el camió feia ja unes quantes hores. El final de l’esforç ja estava a prop. Només calia una darrera empenta. La To-Mojao, en pocs minuts ja arribà a terra ferme. La primera etapa de la Transsegre ja era un fet. I l’esforç havia estat excessiu per als nostres càlculs. Però ja haviem arribat i de moment, era el que importava.

Si arribar va èsser dur, carregar la To-Mojau al camió fou un esforç desmesurat per a les nostres minces reserves i pel nostre dolgut cos. Va costar, però s’havia de fer i així fou. Ara quedava traslladar la barca al punt de sortida de l’endemà seguent, Gurb. Es va poder fer, més per orgull que per força, perquè el nostre cos ja no es podia permetre més esforços. Estavem al punt de l’extenuació. Tot i això, quedava la nit i ningú pensava ja en aprofitarla de manera esbojarrada. La tranquilitat de seguida tornà quan arrivarem al campament. El cansanci encara feia mal. Ara tocava repondre forces. El benvolgut sopar ens va fer agraïr el primer dia de cursa. Però el cos, necessitava quelcom més que un bon sopar. I demà, encara que més suau, també tocaria remar. Arribàrem al campament. L’alcohol ja no era protagonista. Acompanyava, com a molt, una suau conversa, amb una suau llum, amb una suau temperatura. Era ideal i s’estava tranquil. El soroll llunyà d’uns altaveus que no paraven de cridar que allà s’estava fent una festa no ens induí a veure de què es tractava. No era moment per a quelcom més que per a la relaxació, la conversa i poc a poc, irremediablement, la gent anà desfilant cap a les tendes a reposar. La nit avançà i ens relaxàrem. La relaxació portà la felicitat. La felicitat de saber que l’endemà ja estava a prop, i que una nova jornada d’emocions fortes, rialles, aigua i més aigua ens portaria al final de la cursa. Però ho voliem viure intensament i calia descansar. La son, poc a poc, ens obligà a enfilar cap a les nostres respectives tendes. I així acabà el dia.

Diumenge, més o menys a les nou del matí. El cd1 de l’Eibisí House Sessions ens despertà a tots. No era una melodia gaire benvolguda però com a mínim ja es diferenciava, i molt, del típic sorollet fastigós del nostre amic de cada dia, el despertador. Encara hi havia cansanci, però una nova jornada de Transsegre començava i això instintivament, feia que els nostres cossos es moguèssin i es despertèssin.

Un cop esmorçats, desmuntada la tenda i recollides les motxilles en els cotxes, el camió ens dugué cap al punt de sortida de la segona jornada. En pocs minuts ja haviem descarregat els neoprens, rems, totem i demés, i ja ens trobavem riu avall. El corrent del riu, avui més gratificant per a nosaltres que el dia anterior, ens duia sense esforç. De tant en tant, un ràpid. El control al principi del tram era gairebé perfecte. El dia era ideal i es preveia una baixada sense sobresurts. La velocitat de la barca era cada cop més gran i els trams de ràpids més frequents. Cada cop era més dificil control.lar els trencants del riu. Inclús en alguns ens haviem de llençar al terra de la To-Mojao per a no llepar branques. Formava part de l’aventura. Tot bé, fins que un maleït trencant del riu ens va fer girar 180 graus la embarcació. Els tripulants de la To-Mojao, sense adonar-nos, ens varem veure a sota d’uns matolls amb arbres. Confusió i desconcert. El moment critic arribà quan uns quants ens varem adonar que s’acostava perillosament cap a l’embarcació una branca consistent a una alçada d’un metre o metre i mig per sobre de l’embarcació. Vàrem tractar de apartar-la amb els rems, amb els peus. Vàrem cridar als que estaven més a la vora del totem per tal de protegirlo, de treure’l de la seva base i deixarlo tumbat a terra. Els intents vàren ser inútils. Un fort cop sacsejà l’embarcació. El totem amb la seva forta base va caure a l’aigua. Un silenci s’apoderà de tots nosaltres, com si es tractés d’algo especial, teniem la sensació d’haver perdut quelcom més que un simple cilindre de PVC treballat amb espuma i pintura. Era el nostre simbol. I es trobava abatut a l’aigua.

Els intents de sortir d’aquell marge de riu no es van aturar. El totem encara surava al riu, mig enganxat a l’embarcació. Però encara hi hauria més. Una altra embarcació sense control es dirigí cap a nosaltres sense que ens donguèssim pràcticament compte. Un altre cop ens sacsejà de nou l’embarcació i sentírem un soroll de fusta trencada que ens feia sospitar el pitjor. Una de les ales del totem s’havia partit del cop. Hi haurien més desgracies?

El viatge continuà, carregàrem el totem a l’embarcació i prosseguirem la nostra marxa pel riu. Hi hagueren enbarrancaments diversos i algun que altre sobresurt, però tot allò formava part de l’aventura. El tram final fou memorable. Els tripulants, a mesura que ens acostavem a Balaguer i els primers cúmuls de gent feien acte de presència, vàrem treure forces de vés a saber on i alçarem el totem allà on hauria d’ésser. Allà on era des d’un principi i hauria d’esser fins al final de la cursa. Amb el totem dret començàrem a ballar, a cridar, com els veritables indis to-mojaus que èrem. La gent ens cridava, ens feia fotos, ens assenyalava amb el dit. I a nosaltres això ens feia enbogir. La cursa estava arribant a la seva fi, no sense aprofitar les ultimes forces per a sortir de l’embarcació i mullar a tot bitxo vivent que s’ens acostés.

Un cop arribat al final del trajecte, tocava pujar l’embarcació al marge del riu i començar a desmuntar l’estructura. De forces, ja no en quedaven, però vàrem arribar fins al final, amb algun que d’altre incident, però vàrem arribar, i era això el que importava.

Ja desmuntada la barca i dirigint-se cap al dinar popular, ens adonàrem de que haviem obtingut el segon lloc en la cualificació de embarcació més original. Era un premi just per a la nostra voluntat i sacrifici, i per a les nostres il.lusions dipositades en aquell cap de setmana. El dinar fou tranquil, relaxant i gratificant, tot i fent memòria del que haviem viscut feia tant sols una estona.

Tocava tornar cap a casa. I la tornada fou tranquila, silenciosa i nostàlgica. La nostàlgia d’haver viscut un cap de setmana fantàstic, plé de companyerisme, de sacrifici i de emocions. Nostàlgia i espectació. Espectació en el sentit de començar a treure noves idees i nous projectes per l’any vinent. Per a la propera Transsegre 2003. I és que els bojos sempre treuen profit de les seves bojeries i a més, tornen, inevitablement, a caure. Fins a la propera.

Gran Jinete Distraído.