David (Cunyaooo) says :
Bé, doncs el concert d’ahir, de veritat us diria que sí, molt bé i tal.. i
no se qué… però no ho faré així! Crec que estic en l’obligació
d’endinsar-vos en la màgia que ens envoltà la nit del dimarts passat….
Una
nit fresca de primavera com qualsevol altre
però que hi duia una certa i
misteriosa esència per als prop de 15000 persones que ens hi vàrem apropar a
la muntanya de Montjuic, que no desxifràrem fins que no ens hi vàrem
fusionar en aquell espai fosc, però alhora plè de llums, i il.lusions, i
fantasies, i somnis que ens envoltàren a tots ràpidament, tot just, en el
moment que hi caieren els telars que hi amagaven l’escenari, la diferència
entre la espectació i la realitat, la frontera entre la realitat i els
somnis.
Comencem des del principi, i el principi ens porta a Granollers: el punt de
partida. Era un dia normal, un dimarts qualsevol de feina, d’obligacions, de
rutina fastigosa.. pero hi havia un cert aroma extrany, un aroma nou i
fresc, que ens motivava sense voler a canviar un dimarts tarda per un
divendres tarda, o fins i tot per un dissabte tarda. Començava bé…
Un cop a Montjuic, el problema era l’aparcament. Una cua terrible de cotxes
intentant ficarse per el forat més impossible, impacients per arribar al seu
destí. Un destí enyorat per la majoria de persones des de feia dies, inclús
mesos. Paciencia i calma eren les propostes, la solució: un bon lloc on
poder deixar el cotxe, més o menys a prop del Sant Jordi. No trigàrem en
trobar-lo. Bé… De moment, Bé.
Controls de verificació d’entrades, controls de bolsos, motxiles, i bosses,
controls de verificació i marcatge de l’entrada i finalment, control de pas
al recinte incloent-hi una altra verificació de bolsos, motxiles i bosses, i
entrega d’entrades. Almenys, seguretat, semblava que hi havia…. Ja estavem
a dins!
A primera vista, l’ambient era de bogeria, noies alterades corrent d’una
banda a l’altra dels passadissos, cridant com desesperades. Les cares
pintades amb els noms dels protagonistes de la nit. Favorits? tots. En això
si es veia una solidaritat entre totes. Un rostre de Busta i un altre de
Chenoa corrent junts i cridant, o cantant, es podien comfondre amb certa
facilitat en l’entorn que ens envoltava. Uf! sensació extranya.. no ho sé…
a mi això ja m’ha passat fa anys… Estaré preparat? Encara tindré aquell
esperit adolescent que poc a poc es va anar consumint amb el pas dels anys?
Treient importància a les necessitats fisiològiques, alimentàries, o fins i
tot, de l’adquisició d’algun recordatori del concert…(ejem!) , en poca
estona ja hi èrem al bell mig de la zona central, a baix de tot del Palau.
Unes 4000 o 5000 persones es podien donar per presents en aquell moment, a
falta encara d’una hora pel començament de l’event. Crits sobtats de nenes
que miraven cap a una banda del Palau, on hi havia la zona vip, per a
saludar a no-sé-qui, que després, a través dels comentaris arribaves a la
conclusió de que era el germà de, o el pare de la, o la no-se-que de
l’Academia… De bojos!
El Palau s’anava omplint, i de cop i volta, sense cap més preàmbul i a la
hora marcada…
Un lleuger avís d’una veu en off que indicava que en breus instants
començaria l’actuació. uns momemts de nerviosisme i.. Les llums s’apagaren,
començà un video de presentació dels artistes al més pur estil americà, bon
só. Encara l’escenari ocult sota el teló. Un ambient de incertessa i… una
explosió de llum. El teló caigué pel seu pes i deixà veure el que la majoria
esperava. La fantasia es tornà realitat. Els nous herois aclamats per prop
de 15000 crits il.lussionats, apassionats i esperançats de que aquella nit
seria inolvidable, de que hi hauria a partir d’aquell moment un lligam entre
artistes i public: Una fusió ideal, sense impuresses, pura… i real.
Les cançons s’anaven succeïnt, una enrera d’una altra. Totes conegudes i
seguides per la majoria. La màgia existia en aquell moment i es podia
percebre a l’aire. La gent cantava i aclamava els seus favorits. Els
cantants, emocionats, cantaven el seu repertori, fent la seva feina, el que
estava marcat des d’un inici, però amb il.lusió, repartint la magia de la
música entre tots els assistents. Grans veus s’escoltaven. Grans veus que
feia sis mesos, o potser menys, eren conegudes per un reduit entorn
artistic, familiar o fins i tot laboral.
I ara hi eren allá devant de tanta gent aclamant-los. Uff, de veritat, que
això ha d’ésser algo impressionant. Us imagineu cantar avui mateix al Palau
Sant Jordi devant de 15000 persones bojes per escoltarte i cridant el teu
nom? I d’aqui a sis mesos?
El concert va transcòrrer sense cap incident fora del comú. Emoció, crits,
calor, suor, empentes, gent, gent, gent, empentes, calor, suor, crits,
emoció…. No us donaré informació de les cançons que van cantar. No penso
que sigui gaire rel.levant. Qui hagi seguit una mica el programa, ja deu
saber quines son les cançons que han marcat Operacion Triunfo i els seus
protagonistes. Un incís a una sorpresa que va fer les delícies del public:
un emotiu “Paraules d’Amor” interpretat per tots els artistes, i repeteixo,
emotiu. Altres referències de caire estètic, les deixo per persones més
capacitades que jo, i es que les dones tenen aquest punt de vista més
desenvolupat que nosaltres. Jo només em remeteixo a dir que tots molt macos,
de debó.
La tornada, silenciosa, pensativa, reflexiva, sota una suau melodia musical
que deixava anar el Cd del cotxe, evidentment, centrada en els temes que
havien sonat en aquell concert. Un concert que va marxar, però que va deixar
uns records molt bonics, que probablement triguem força temps en oblidar. El
silenci portà la calma, la nit portà la son i així acomiadàrem el dia. Fins
l’endemà seguent, una altre dia de feina, de nervis, de rutina fastigosa. I
es que els moments així s’han d’aprofitar. Són els moments que donen la
vida.
Rés més.
David Gómez.