crónica del karaoke! by Custom MAN

La nit va començar com si fos un divendres qualsevol, uns quants al 92, i

d’altres encara per arrivar. De mica en mica, tota la gent va anar

arrivant, però es notava una sensació rara al ambient, la gent començava a

estar negitosa, per el fet d’anar a un simple karaoke.

Llavors va arrivar l’hora de la veritat, ens vem aixecar de la taula del

92, vem anar a pagar les cerveses (uns més que d’altres!!!) i tot seguit a

agafar el cotxe i anar direcció a Montmeló. Jo, com d’altres persones,

associem Montmeló de nit amb espectacle de motos aixecant roda i fent

l’animal, però aquesta vegada canviava el tema i canviava la sensació, ja

que quan anem a veure les motos, almenys jo, anem amb ganes de veure els

demés fent espectacle sobre dues rodes, però aquesta vegada anava amb

l’intenció de veure com feien el pena la gent davant del micro.

Un moment vem entrar al ASACO, ja van entrar els cangelis de “ai que fotaré

el pena”, “jo passo de sortir”, “quina vergonya davant de tanta gent” i

comentaris propis d’aquest. Primer vem fer el que haviem de fer, que no és

altre cosa que demanar la veguda i a poder ser amb una miqueta d’acohol

millor que millor. Tot seguit el cunyao, ens va explicar com anava el tema,

però en aquells moments no estavem gaire per cantar, a excepció esclar del

cunyao, que li vem burxar una miqueta i ja estava a dalt del escenari

cantant la seva cançoneta. Desprès d’escoltar-lo a la majoria sens van

treure les ganes de sortir i menys sols, i en aquell moment era quan

començaves a buscar parella per cantar, però ja sabeu i tipus de música que

m’agrada i així que la primera no podia ser una altre que “entre dos

tierras” dels magnífics Heroes del Silencio. Llavors el reste de la gent es

va anar animant i van començar a sortir tots en parelletes o fins hi tot

trius. Tot seguit vaig escollir una altre cançó i aquesta vegada el grup

escollit va ser Sopa, i la cançó “l’Empordà” però encara no vaig sortir sol

sinó que vaig sortir amb el Xavi Tiquis. La gent va seguir cantant uns ho

feian pitjor que d’altres però anavem sortin, fueno siguem realistes tots

ho feiem de pena menys el cunyao.

Llavors va arrivar el moment més patètic de la nit, quan un servidor va

sortir sol a cantar una cançó que simplement la coneixia jo, i per lo tant

el reste de la gent simplement escoltava i no cantava i com que era una

balada, ni tan sols podiem fer palmes per tapar la meva penosa veu. El grup

Sangtraït i la cançó “els senyor dels ocells”. La veritat es que m’ho vaig

passar supermegachupitetaguai, i sens va fer curta la nit.

Jo diria que és una experiencia per la que tots hauriem de passar, donat

que rius molt i fas molt el pena, i ens enfutem els uns dels altres però de

bon rotllo total!!!!!

Suposo que amb això que us he escrit ja en tindrieu prou, però aniré més

enllà i faré una petita valoració de les sensacions.

Quan arrives penses que ets tonto del cul per estar a un lloc d’aquest per

cantar cançons davant de gent que no coneixes. Llavors comences a trovar-te

més comude quan veus que no ets l’unic que pensa igual. Quan has d’escollir

les cançons et comencen a vindre records de quan eres petit i en el teu

interior penses aquesta la canto, però veus tantes que cantaries que et

comences a emocionar un pel massa, comencen a sortir els teus amics i tu

penses que es impossible que tu ho fagis pitjor, surts a cantar amb un

altre i veus que la gent a cantat amb tu, tornes a sortir amb un altre i

veus que la gent torna a cantar i en aquell moment penses “collons serà que

ho faig bé no???” però llavors ve el pitjor quan surts sol, perque penses

“ara escoltaràn una bona veu”, i en aquell moment quan estas cantant veus

la gent que fan cara com si estiguessin cagan i d’altres sembla que

estiguim aguantan-se els auriculars, però no és res d’això sinó que és que

cantes de pena, però la veritat es que pases de tot i segueixes cantan

perque total tu estàs a dalt del podium i a qui no li agradi que marxi!!!!

ji ji ij així que solució cantar encara més fort.

Atentament,

the custom man